 |
| imatge extreta de la xarxa |
Que curiosa que és la necessitat que sentim els humans de fer-nos notar, la necessitat de ser més que els altres, segur que hi ha un factor evolutiu en aquesta dèria, però se'ns ha girat en contra.
Abans Sant Joan era una festa de barri. Una festa que la canalla esperàvem amb tota la il·lusió del món perquè ja feia dies que la preparàvem, doncs, calia passar per totes les cases del veïnat a buscar coses per cremar. La gent es treia de sobre majoritariàment cartrons, diaris i revistes velles, de mobles n'arreplegàvem pocs. Els que hi havia a les cases es feien servir durant dècades i si s'espatllaven es reparaven. També anàvem al riu a buscar la llenya que el Valira arrossegava quan pujava de cabal i teníem les nostres trifulgues amb la canalla dels barris veïns, perquè sempre hi havia algun espavilat que es volia fer la foguera a costa dels esforços aliens.
Ja existien els petards i ens feia molta il·lusió tirar-ne, però, vistos des d'avui, eren uns explosius sense malícia, no les bombes que es tiren ara. Sí, sí, ja hi havia algú que es feia mirar tirant-ne algun de molt estrepitós, però, per sort, eren els menys.
La base de la festa eren el foc, la coca, els porrons de vi i alguna fanta o coca-cola i, sobretot, tot el barri al carrer, pares i fills, uns fent la xerrada del vespre i els altres descobrint el món i la màgia d'un foc que augurava un estiu ple d'aventures i vivències.
Ara tot són petards i no hi ha pietat, ni per persones ni per bèsties. Amb el soroll que fan és impossible xerrar, coneixer-se, només es tracta de veure qui el té més gros i més sorollós.
Si teniu bèsties ja haureu observat que el brogit dels petards els fa patir, els angoixa, els terroritza, compteu que passa amb els cavalls! Imagineu-vos els 6 cavalls de casa al galop, amunt i avall, trencant vailets i colpejant-se els uns als altres pel propi pànic. Tres tones i mitja en moviment descontrolat. No us agradaria experimentar-ho.
Els cavalls no saben que és Sant Joan, que és una festa humana i que al cap d'una estona s'acabarà. Ells quan senten la brama dels petards i veuen els vistosos focs d'artifici al cel es consideren en perill de mort imminent i necessiten fugir perquè entenen que els hi va la vida.
Els cavalls no saben que és Sant Joan, que és una festa humana i que al cap d'una estona s'acabarà. Ells quan senten la brama dels petards i veuen els vistosos focs d'artifici al cel es consideren en perill de mort imminent i necessiten fugir perquè entenen que els hi va la vida.
Apreciem els nostres veïns, donem les gràcies als que no tiren petards. Entenem que Sant Joan és una festa grossa i que es mereix una bona celebració. Ens fem el càrrec que canviar els hàbits i renunciar a fer la festa d'una determinada manera requereix molta empatia i ho agraïm moltíssim. A aquells que tiren petards i focs d'artifici els hi demanem una reflexió: cal celebrar-ho així sabent que al costat hi ha un centre ramader? Quin interès ha de primar? El dret a tirar explosius o el benestar animal? El dret a tirar petards o el dret a no ser perjudicat en la teva activitat laboral? El dret a tirar focs d'artifici o el dret a mantenir el prat, les tanques i els vailets en condicions?
Aviam si mentre escoltem Sant Joan de Joan Manuel Sarrat, hi podem reflexionar tots una mica de cara a l'any que ve. Moltes gràcies.