Quan arriba la tardor, tot s’encén. L’aire és més viu, els cavalls corren pel prat amb una energia nova, i jo també sento aquest impuls dins meu com si la vida em recordés que encara hi ha foc a la saba.
Els matins són clars, plens d’alè blanc, i el sol encén els arbres com si fossin flames suaus. M’agrada veure com el paisatge canvia cada dia: els grocs, els vermells, els ocres que es barregen com un mosaic efímer.
La tardor és cromatisme pur, un esclat abans del repòs.
A Equànima, aquesta estació em convida a mirar el canvi sense por. Els cavalls ho viuen amb naturalitat: senten el fred que arriba, s’activen, juguen, galopen. El seu cos sap adaptar-se, celebrar la força del moment. Jo els observo i aprenc.
.
Quan camino pel prat, amb el so dels passos sobre la terra humida i la llum baixa del capvespre, sento la bellesa d’aquest instant que no es repeteix.
Quan camino pel prat, amb el so dels passos sobre la terra humida i la llum baixa del capvespre, sento la bellesa d’aquest instant que no es repeteix.
Tot canvia, sí —però cada canvi és una forma nova de vida.
La tardor és moviment i transformació, com les emocions quan les deixem fluir. És temps de reconèixer allò que es mou dins nostre, d’acollir el que s’encén i el que s’apaga, amb la mateixa tendresa.
Equànima és això per a mi: un espai on el canvi es pot viure amb presència i confiança, acompanyada pels cavalls i per la natura que mai deixa de transformar-se.
Que cada fulla que cau ens recordi que deixar anar també pot ser un acte de bellesa.