Coses de la vida, durant aquesta formació que vaig iniciar amb l'idea de fer visible el dol que experimentem quan perdem un animal amb el que hi tenim vincle, he trencat amb la parella i dos bons amics s'han mort i, us puc ben assegurar que entendre tots els canvis produïts en l'àmbit físic, emocional, mental i espiritual ha estat i és de gran ajuda per caminar per aquesta etapa tan dolorosa, dura i difícil sense perdre el nord.
Perquè, a banda del dolor per la pèrdua del que estimem: una persona, un animal, un lloc, la confiança, un sistema de vida, la salut..., patim molt perquè no comprenem els que ens passa fisiològicament, cognitivament i emocionalment. La Dra. Santos en diu patiment provocat per llacuna de desconeixement. Aquest desconeixement ens porta a fer elucubracions i, com que no tenim prou informació, context, ni una xarxa neuronal preparada, distorsionem el que passa i patim i/o fem patir encara més i més enllà del dolor natural.
La nostra societat, aparentment programada per a la felicitat, és pràcticament analfabeta a nivell emocional i en aquesta dinàmica està allunyada de la mort, de la pèrdua i del dolor i tot ho volem solucionar de pressa i asèpticament, anestesiant el dolor i maquillant el malestar amb píndoles.
Ens trobem, doncs, que aquest desconeixement està estès per tot arreu i així, quan estem de dol, sentim dolor per la pèrdua i ens trenquem, com és natural, però, també, patim el que no està escrit pels propis judicis que emetem sobre nosaltres mateixos i, a vegades, pels comentaris o judicis que ens fan arribar els altres sigui família, amics o institucions, generant/despertant patiments biogràfics, socials, terapèutics o institucionals que poden arribar a convertir un dol natural en un dol patològic.
Per exemple: "encara estàs així i ja ha passat un any!", "ella ha deixat de patir i tu ara has de pensar que no voldria que estiguessis trista", "ja era molt gran" "no ploris, has de ser valenta", "tot el que viu es mor", "si m'ha traït, per què estic tan trista?", "no et queixis tant, aquí a la residència estaràs més ben cuidada que sola a casa, "vols dir que no hauries d'anar al psiquiatre?".
El dol és una etapa de transformació i, si l'entenem, la transitarem probablement amb dolor, acceptant les emocions que l'acompanyen, però sense tan patiment i valorant molt més l'existència.
L'existència, això que és tan efímer i que donem tant per descomptat fins que perdem algú o alguna cosa que de veritat ens importa. Llavors, en moments de pèrdua, les paraules sovint es queden curtes. El dol és un procés profund i únic, i trobar espais on poder-lo viure amb autenticitat pot marcar la diferència.
En el meu cas considero que la natura i els cavalls poden formar part d'aquest espai per aquelles persones que es sentin còmodes en un entorn segur, respectuós i ple de presència on la connexió amb aquests éssers tan especials facilita obrir camins de recuperació.
Els cavalls amb la seva sensibilitat innata i la seva capacitat de reflectir les emocions humanes, ens conviden a tornar al nostre eix, connectar amb nosaltres mateixos, escoltar-nos i estar presents amb allò que sentim.
Si sents que necessites acompanyament per transitar el teu dol i un espai natural i orgànic per deixar-te sentir i comprendre't, des d'Equànima m'agradaria molt poder-te ajudar.