L'altre dia al programa Retrats el periodista Jaume Barberà entrevistava al psicòleg Rafael Santandreu. Santandreu considera que la nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos i del fet d'entendre que l'única cosa que realment necessitem és aigua i menjar. Tenint això garantit afirma que es pot ser plenament feliç.
Rememorant Darwing el psicòleg deia "el destí de l'ésser humà és ser feliç perquè tots els animals ho són. En tant que nosaltres som animals, si no som feliços es perquè no vivim d'una manera natural".
Hi estic d'acord, no vivim d'una manera natural. Hem creat ciutats artificials en les que per sentir-nos bé, com diu el psicòleg, hem de tenir un munt de coses materials i immaterials: estar prims, ser guapos, estar en forma, tenir un pis fantàstic, un bon cotxe, èxit, una bona feina, diners, haver vist mig món i part de l'altre, tenir molts amics... És el que Santandreu anomena "necessititis".
En un altre programa de TV3, El Foraster, al capítol dedicat a Salàs de Pallars, el periodista Quim Masferrer acompanya a l'Albert, un ramader, a veure el seu ramat d'eugues. El periodista es mostra impressionat per la capacitat sensorial dels cavalls i li comenta a l'Albert. Aquest, deixant una mica astorat al Masferrer, amb aquell to pallarès tan sec i seriós, li respon: - els cavalls no tenen cervell!
Davant d'aquesta conclusió i, en relació amb el que comentava abans, potser podríem pensar que si els humans no som feliços és perquè tenim cervell, però, com que em consta que els cavalls i els altres animals també en tenen, no puc referendar aquesta idea.
Més aviat intueixo que la cosa està en l'ús que n'hem fet del cervell i l'evolució que, en conseqüència, ha seguit aquest òrgan en relació a cada espècie. Els animals s'han especialitzat per adaptar-se al seu entorn, els humans per adaptar l'entorn a nosaltres.
Vam crear l'agricultura i la ramaderia, vam fer enginys que alguns mil·lennis desprès d'aquelles primeres fites van culminar en la revolució industrial, desprès tecnològica, analògica i ara digital. Però, en lloc de fer aquests canvis respectant la natura els vam fer i els continuem fent a costa seva. Potser perquè tendim a pensar que la resta d'espècies no tenen cervell i per això ens erigim en amos i senyors de tot, en una lluita constant entre nosaltres per veure qui és més llest, més poderós. És curiós, no? Que malgrat aquesta superioritat intel·lectual no sabem ser feliços com un cavall lliure galopant per un prat, o un pardal saltant de branca en branca, o el nostre gos acampant una pilota.
Els budistes entenen que si realment "vols saber" has d'abandonar tot el teu coneixement, t'has de tornar com un nen petit, ignorant. D'aquesta manera et podràs conèixer a tu mateix i també al ser que hi ha als arbres, als animals, a les roques, als estels... Si ets capaç de coneixer-te així, diuen que podràs conèixer Tot el que És, estimar-ho, respectar-ho.
Mireu, escolteu: Aquesta música no té la força de fer-us sentir la guspira dels Déus, la joia que és a tot arreu de l'univers i de cada ser que hi habita?