Salta al contingut principal

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI/EGO DOMINUS FATI

Fortuna Imperatrix Mundi és el títol d'un dels poemes de Carmina Burana, uns cants del segle XII/XIII trobats a Baviera. Alguns d'ells van popularitzar-se quan Carl Orff s'hi va inspirar per composar una cantata extraordinària l'any 1937 i quan, posteriorment, van formar part de la banda sonora de diverses pel·lícules. La seva lletra situa als homes com uns simples titelles en mans de la deessa Fortuna.

Massa sovint parlo amb persones que em recorden aquest poema i és pel fet que creuen que les seves vides estan determinades pel destí, la fortuna o la sort i que elles ben poca cosa poden fer-hi per canviar les circumstàncies en les que es troben.

 Davant d'aquesta creença res com llegir un altre poema: "Invictus" de William Ernest Henley. Henley va patir de ben jove diverses malalties que van derivar-li en l'amputació d'una cama i, ja adult, va haver de suportar la mort de la seva filla. Malgrat aquestes cruels experiències va ser capaç de viure la vida amb intensitat i en un dels moments més durs, escriure aquestes paraules tan belles com reveladores:

Més enllà de la nit que em cobreix,
negra com l'abisme de pol a pol,
agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
per la meva ànima inconquerible.

 En les ferotges urpes de les circumstàncies
ni m'he lamentat ni he donat crits.
Sota els cops de l'atzar
el meu cap sagna, però no s'inclina.

 Més enllà d'aquest lloc d'ira i llàgrimes
és imminent l'horror de l'ombra,
i no obstant això l'amenaça dels anys
em troba i em trobarà sense por.

 No importa com d'estreta sigui la porta,
quan carregada de càstigs la sentència.
Sóc l'amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima.





Entrades populars d'aquest blog

Equànims des del 2012 i a partir del 2025

Aquí em veieu amb el Nimus, un dels primers habitants d'Equànima, però a la web www.equanima.cat sortim els equànims . Els equànims som els cavalls i les eugues d'Equànima i jo. Ja fa més d'una dècada que vaig crear Equànima. Vaig triar aquest nom perquè es composa d'"equus" (cavall) i "ànima" (principi vital dels éssers vivents), i sobretot perquè té un paral·lelisme amb el mot equànime, que significa que és sempre serè i just en tots els casos i envers tothom. I això, que és ben difícil d'aconseguir, és un objectiu vital important per a mi que soc una persona que valoro la llibertat, l'honestedat i la justícia com a eixos de la meva existència i del meu continuat aprenentatge per aquesta realitat. Segurament, per això, quan era jove vaig escollir la carrera de dret i exerceixo encara puntualment com a advocada, però el meu afany de llibertat sempre m'ha fet connectar amb la natura i, per aquest motiu, gaudeixo viure en un entorn natura...
Més informació

DUNE *2000 +2021

Vaig conèixer la Dune quan ella estava tancada en una quadra fosca, era una euga adulta. Recelosa dels humans, només veure'n un s'arraulia tant com podia a l'altre extrem del box, buscant desaparèixer, com si això fos possible per a un animal de les seves dimensions. Quan la van treure d'aquell cau i la vaig veure al Sol, nerviosa i preocupada i molt atenta als moviments de les persones, em va captivar la seva elegància, era una euga espanyola. Comprar animals em fa sentir com una esclavista, però vaig decidir adquirir-la, donar-li amor i comprensió i treure-la d'aquell forat de nervis i por on vivia. Jo llavors muntava i clar, també la volia per fer sortides a cavall. Amb els mesos el bon tracte que li dispensava, el deixar-la sortir el màxim d'hores amb altres cavalls a l'exterior i el conèixer-nos, li van suavitzar una mica el caràcter. Però quan me la vaig quedar estava prenyada i com que estava en unes condicions molt febles quant a nutrició i quant al ...
Més informació

Un temps després

Hi ha un moment, just després que la vida es trenqui, en què tot sembla irreparable. El primer dia, la primera setmana, el primer mes… el cos i l’ànima viuen en estat de xoc. Una mort sobtada, un divorci inesperat, la pèrdua d’una feina o l’allunyament d’amics estimats poden desordenar-nos fins al punt que creiem que no ens en sortirem. És com si el món hagués perdut sentit i la pròpia identitat hagués quedat esquerdada. Moltes de les persones que arriben a Equànima arriben exactament així:  amb un tros de vida a les mans, buscant aire, buscant terra, buscant una manera de tornar-se a reconèixer. I un temps després… alguna cosa profunda ha canviat. Els primers mesos: caminar amb l’ombra enganxada a la pell El dol, en totes les seves formes, és irregular. A vegades és un murmuri, a vegades és un terratrèmol.  Quan les persones comencen a treballar amb els cavalls en aquesta etapa, sovint s’adonen que els animals reaccionen al que és real, no al que intentem dissimular. El...
Més informació