Salta al contingut principal

TEMPUS FUGIT?

Tempus fugit és una locució llatina que s'atribueix a Virgili, un poeta romà que va viure la darrera centúria abans de Crist i que es va fer famós a través de l'Eneida. Una obra poètica que explica les aventures d'Eneas. Un heroi que, en l'imaginari de Virgili, faria possible el naixement de Roma.

La locució no pertany a aquesta obra, però ha tingut la suficient força com per sobreviure a més de dos mils anys i arribar als nostres dies estant rigorosament vigent. 

Qui no té la sensació de que el temps se li escapa? Qui no ha sentit vertigen aquests dies de final d'any en recapitular i veure passar la pel·lícula dels 365 dies anteriors cada cop més de pressa?

 Es veu que aquesta percepció es deguda a que tenim una concepció lineal del temps i finita de la vida. Des de la física clàssica hem interpretat durant milenis que els esdeveniments tenen lloc l'un darrere l'altre i, des de les matemàtiques, ho mesurem: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys...

 Em sembla curiós que quan som nens i encara no podem comprendre aquests paradigmes o, encara no els tenim instal·lats al cervell, no sentim el temps. És gairebé inexistent, no passa. Es viu en una mena de present infinit.

 Pensava en això llegint un article del doctor en medicina Robert Lanza sobre el biocentrisme. El doctor Lanza va formar part de l'equip que va clonar els primers embrions i actualment treballa en l'ús mèdic de les cèl·lules mare. Aquest científic tan reputat, curiosament, opina que la vida crea l'univers. Que l'espai i el temps són només instruments de la nostra ment i que la mort és una il·lusió.

 Em semblen unes idees molt interessants per començar l'any des d'una altra perspectiva. Per posar-hi música trio la cançó d'un altre metge, Jorge Drexler, interpretant "todo se transforma".

 Bon any nou!





Entrades populars d'aquest blog

Equànims des del 2012 i a partir del 2025

Aquí em veieu amb el Nimus, un dels primers habitants d'Equànima, però a la web www.equanima.cat sortim els equànims . Els equànims som els cavalls i les eugues d'Equànima i jo. Ja fa més d'una dècada que vaig crear Equànima. Vaig triar aquest nom perquè es composa d'"equus" (cavall) i "ànima" (principi vital dels éssers vivents), i sobretot perquè té un paral·lelisme amb el mot equànime, que significa que és sempre serè i just en tots els casos i envers tothom. I això, que és ben difícil d'aconseguir, és un objectiu vital important per a mi que soc una persona que valoro la llibertat, l'honestedat i la justícia com a eixos de la meva existència i del meu continuat aprenentatge per aquesta realitat. Segurament, per això, quan era jove vaig escollir la carrera de dret i exerceixo encara puntualment com a advocada, però el meu afany de llibertat sempre m'ha fet connectar amb la natura i, per aquest motiu, gaudeixo viure en un entorn natura...
Més informació

DUNE *2000 +2021

Vaig conèixer la Dune quan ella estava tancada en una quadra fosca, era una euga adulta. Recelosa dels humans, només veure'n un s'arraulia tant com podia a l'altre extrem del box, buscant desaparèixer, com si això fos possible per a un animal de les seves dimensions. Quan la van treure d'aquell cau i la vaig veure al Sol, nerviosa i preocupada i molt atenta als moviments de les persones, em va captivar la seva elegància, era una euga espanyola. Comprar animals em fa sentir com una esclavista, però vaig decidir adquirir-la, donar-li amor i comprensió i treure-la d'aquell forat de nervis i por on vivia. Jo llavors muntava i clar, també la volia per fer sortides a cavall. Amb els mesos el bon tracte que li dispensava, el deixar-la sortir el màxim d'hores amb altres cavalls a l'exterior i el conèixer-nos, li van suavitzar una mica el caràcter. Però quan me la vaig quedar estava prenyada i com que estava en unes condicions molt febles quant a nutrició i quant al ...
Més informació

Un temps després

Hi ha un moment, just després que la vida es trenqui, en què tot sembla irreparable. El primer dia, la primera setmana, el primer mes… el cos i l’ànima viuen en estat de xoc. Una mort sobtada, un divorci inesperat, la pèrdua d’una feina o l’allunyament d’amics estimats poden desordenar-nos fins al punt que creiem que no ens en sortirem. És com si el món hagués perdut sentit i la pròpia identitat hagués quedat esquerdada. Moltes de les persones que arriben a Equànima arriben exactament així:  amb un tros de vida a les mans, buscant aire, buscant terra, buscant una manera de tornar-se a reconèixer. I un temps després… alguna cosa profunda ha canviat. Els primers mesos: caminar amb l’ombra enganxada a la pell El dol, en totes les seves formes, és irregular. A vegades és un murmuri, a vegades és un terratrèmol.  Quan les persones comencen a treballar amb els cavalls en aquesta etapa, sovint s’adonen que els animals reaccionen al que és real, no al que intentem dissimular. El...
Més informació