Un gorg és un clot en el llit d'un corrent d'aigua on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs.
Gorg és també com es deia el gos de la fotografia. Un gos que va arribar fa disset anys de cadellet a casa i que avui ha mort perquè hem pres la decisió, gens fàcil, d'eutanasiar-lo.
Jo li vaig triar el nom. Gorg, em va sonar potent i escaient per ell perquè intuïa que seria un animal fort i espartà. El meu pare el va acceptar, el nom, rondinant, deia que era un mot estrany per cridar un gos.
Recordo a la perfecció el dia de la seva arribada. El van anar a buscar la meva germana i el meu pare a Andorra, tenia tres o quatre mesos. Va baixar del cotxe i ens va fer festes a ma mare, a mi i al meu amic Joan com si ens conegués de sempre, amb una alegria i simpatia que ens va captivar. Tenia de jove allò que en castellà se'n diu "desparpajo".
El Gorg era un drahtaar, aquí no hi havia massa coneixement d'aquesta raça i conforme va anar creixent la major part de persones el trobaven molt lleig. Si als de casa ens donessin un euro per les vegades que hem escoltat "ui quin gos més estrany, ui que lleig, ui quin pel més esgarrifós..." no us dic que seríem rics, però, tindríem una bona guardiola.
Com que "no hay mal que por bien no venga" el seu aspecte i la seva talla el van convertir en un molt bon guardià. Ara puc dir que tot era pura aparença, perquè ell, en paraules de ma mare, era una bona persona i, en realitat, es feia amb tothom.
Malgrat les opinions de parents, amics i coneguts la meva germana i jo sempre l'havíem trobat maquíssim, diferent, un pelut encisador i consideràvem, un pèl indignades, que la gent no sabia valorar la seva bellesa.
El Gorg era una de les bèsties més fortes que he conegut, li agradava el fred, l'aigua, el vent i jeure al lloc més hostil possible. Si li posaves una manta, la feia miques. No li recordo cap malaltia fins a aquesta etapa final que ha anat perdent forces i facultats quedant paralitzat, deixant de beure i de menjar.
El Gorg era també un dispensador d'afecte ambulant. A tots dos ens encantava tombar-nos a la gespa i fer la migdiada a tocar l'un de l'altre. S'ho passava pipa quan la meva germana simulava que l'empaitava pel jardí, es blegava com una llebre i fugia fent cercles buscant allargar el joc amb la Mercè.
Per al meu pare, primer en solitari i desprès fent equip amb l'Ona, ha estat un company d'aventures tan especial com singular. Un dia, fa uns anys per cert, va decidir que es jubilava i ja no va voler anar a córrer ni per més prats ni per més muntanyes. És l'únic gos que conec que ha tingut el seny de plantar-se i retirar-se voluntàriament. Un detall que vam respectar i que sempre ens va tenir admirats: va saber dir prou.
Quan dinàvem o sopàvem, això sí que ho tenia, era com una piconadora de lladrucs. Volia menjar, tant si vols com si no vols, del que menjàvem nosaltres encara que tingués la seva menjadora plena de pinso i, més d'un dia, ens havia fet enratxar, al final, per no sentir-lo, sempre el deixàvem venir i li anàvem donant les restes i no tan restes per tindre'l content i callat. Era molt cabut.
En fi..., el meu pare sempre ens ha dit que tot el que viu ha de morir i que ens hi mentalitzem. He de dir que aquesta evidència serveix de poc consol quan mor algú que estimes.
Gorg: Gràcies per tants anys de companyia, d'amor, de jocs, de passejades, de forats al jardí, de banys a les rieres i de lladrucs a deshora. Que no donaria jo ara per estar sopant mentre t'escolto bordar sense parar!
Avui és la Marató de TV3. Al disc d'aquest any Andrea Motis i Joan Chamorro fan una versió de "Hallelujah" de Leonard Cohen. El seu to acompanya aquesta pena.