Salta al contingut principal

SANT OT I SANT FERMÍ

                                                                                                    fotografia internet
El passat dia 7 vam celebrar el patró de La Seu d'Urgell, Sant Ot, qui va iniciar, cap a l'any 1116, la construcció de la catedral romànica que avui causa tanta admiració entre els amants d'aquest art. Un fet del que Sant Ot, segurament, n'estaria content si ho podés veure amb els seus ulls. De Sant Ot ningú se'n recorda o, gairebé, ningú.

A 450 km de La Seu es celebra, aquest mateix dia, un altre patró, un de mundialment conegut, Sant Fermí, que va néixer, molt abans que Sant Ot, cap a finals de l'any 200, a l'actual Pamplona. 

                                                                                                          fotografia rtve
Arribat el 7 de juliol comencen a les terres navarreses el que es coneix internacionalment com a "San Fermines", unes festes que cada any porten la persecució, tortura i mort d'un ramat de braus i vedells per a diversió d'una multitud humana. No tinc ni idea que n'opinaria Sant Fermí de tot això, tenint en compte que a la seva època es feien tota classe d'espectacles amb animals, potser, ni s'immutària. 

 A mi reconec que em fa mal i que em causa desassossec que tantes persones gaudeixin fervorosament torturant animals, causant-lis dolor i patiment psíquic i físic pel simple fet de divertir-se i que els mitjans ho publicitin com si fossin uns jocs florals.

Ahir a la columna que la Pilar Rahola escriu al diari La Vanguardia, parlava de tot això de manera brillant i, acabava dient alguna cosa com que, no hi ha ni una sola festa humana que mereixi el dolor d'un animal innocent. 

 Jason Mraz, cantautor americà, del que es diu que li agrada viure en pau amb la natura, va editar l'any 2008 la cançó "I'm Yours", una cançó que parla del dret diví d'estimar i de ser estimats, que a mi em fa pensar en l'origen comú que tots tenim a la terra i la necessitat urgent que hi ha de respectar-la i estimar-la a ella i als terrícoles que hi habiten.






Entrades populars d'aquest blog

Equànims des del 2012 i a partir del 2025

Aquí em veieu amb el Nimus, un dels primers habitants d'Equànima, però a la web www.equanima.cat sortim els equànims . Els equànims som els cavalls i les eugues d'Equànima i jo. Ja fa més d'una dècada que vaig crear Equànima. Vaig triar aquest nom perquè es composa d'"equus" (cavall) i "ànima" (principi vital dels éssers vivents), i sobretot perquè té un paral·lelisme amb el mot equànime, que significa que és sempre serè i just en tots els casos i envers tothom. I això, que és ben difícil d'aconseguir, és un objectiu vital important per a mi que soc una persona que valoro la llibertat, l'honestedat i la justícia com a eixos de la meva existència i del meu continuat aprenentatge per aquesta realitat. Segurament, per això, quan era jove vaig escollir la carrera de dret i exerceixo encara puntualment com a advocada, però el meu afany de llibertat sempre m'ha fet connectar amb la natura i, per aquest motiu, gaudeixo viure en un entorn natura...
Més informació

DUNE *2000 +2021

Vaig conèixer la Dune quan ella estava tancada en una quadra fosca, era una euga adulta. Recelosa dels humans, només veure'n un s'arraulia tant com podia a l'altre extrem del box, buscant desaparèixer, com si això fos possible per a un animal de les seves dimensions. Quan la van treure d'aquell cau i la vaig veure al Sol, nerviosa i preocupada i molt atenta als moviments de les persones, em va captivar la seva elegància, era una euga espanyola. Comprar animals em fa sentir com una esclavista, però vaig decidir adquirir-la, donar-li amor i comprensió i treure-la d'aquell forat de nervis i por on vivia. Jo llavors muntava i clar, també la volia per fer sortides a cavall. Amb els mesos el bon tracte que li dispensava, el deixar-la sortir el màxim d'hores amb altres cavalls a l'exterior i el conèixer-nos, li van suavitzar una mica el caràcter. Però quan me la vaig quedar estava prenyada i com que estava en unes condicions molt febles quant a nutrició i quant al ...
Més informació

Un temps després

Hi ha un moment, just després que la vida es trenqui, en què tot sembla irreparable. El primer dia, la primera setmana, el primer mes… el cos i l’ànima viuen en estat de xoc. Una mort sobtada, un divorci inesperat, la pèrdua d’una feina o l’allunyament d’amics estimats poden desordenar-nos fins al punt que creiem que no ens en sortirem. És com si el món hagués perdut sentit i la pròpia identitat hagués quedat esquerdada. Moltes de les persones que arriben a Equànima arriben exactament així:  amb un tros de vida a les mans, buscant aire, buscant terra, buscant una manera de tornar-se a reconèixer. I un temps després… alguna cosa profunda ha canviat. Els primers mesos: caminar amb l’ombra enganxada a la pell El dol, en totes les seves formes, és irregular. A vegades és un murmuri, a vegades és un terratrèmol.  Quan les persones comencen a treballar amb els cavalls en aquesta etapa, sovint s’adonen que els animals reaccionen al que és real, no al que intentem dissimular. El...
Més informació