Salta al contingut principal

LA PACIÈNCIA

Segons el diccionari la paciència és una virtut que tenen aquelles persones que saben suportar, sense pertorbació de l'ànim, l'espera d'una cosa que triga. Es veu que Job, un personatge bíblic, n'és una icona.

Diuen que Job era un home just, beneït per Déu per la seva virtut. El diable li va dir a Déu que Job se l'estimava perquè l'afavoria i tenia la sort de cara. Per demostra-li al dimoni que això no era cert, Déu li va donar via lliure respecte a la vida de Job. El dimoni va fer que Job perdés la seva fortuna, els seus fills, la salut, tot. Malgrat aquestes desgràcies, Job no va fer cap retret a Déu ni va perdre la fe, al contrari, va continuar confiant en ell. Per la qual cosa Déu va rescabalar Job tornant-li tot el que havia perdut.

La història de Job m'ha fet pensar en un conte que fa poc em va regalar una amiga: "El cuento del caballo perdido del anciano sabio. Una història, menys extrema i dramàtica que la de Job, per entendre que la vida és una pel·lícula no un fotograma, en conseqüència, tot el que ens hi passa té un sentit que no necessàriament comprendrem quan ens passa, per aquest motiu el que avui ens pot semblar dolent, demà pot ser bo i a l'inrevés. Per poder acceptar aquest enfoc  i l'espera d'aquelles coses que triguen ens cal paciència.

Una persona que necessitava ser molt més pacient del que era, amb ajuda de la Dune, va concloure que havia d'exercitar:

La calma: Aconseguim calma quan, identifiquem les situacions que ens provoquen impaciència i les interceptem, per exemple, amb una respiració profunda, comptant fins a deu, relaxant-nos, evitant respostes impulsives. Meditant una estona cada dia.

L'alegria: La impaciència genera mal humor, quan un fet està a punt de fer-nos perdre la paciència és bo riure's d'un mateix i no magnificar-lo.

La responsabilitat: Ser pacient no significa ser passiu, cal que fem tot el que estigui a les nostres mans per assolir l'objectiu que volem, deixant de preocupar-nos per tot allò que no depèn de nosaltres, que, generalment, només ens porta a una espiral d'impaciència i enuig improductius.

Helen Folasade Adu, coneguda com Sade, guardonada per la seva lluita a favor dels valors socials, gaudeix d'una veu que relaxa encara que sigui cantant sobre fets tan colpidors, a priori, com aquests, "Feel no pain".








Entrades populars d'aquest blog

Equànims des del 2012 i a partir del 2025

Aquí em veieu amb el Nimus, un dels primers habitants d'Equànima, però a la web www.equanima.cat sortim els equànims . Els equànims som els cavalls i les eugues d'Equànima i jo. Ja fa més d'una dècada que vaig crear Equànima. Vaig triar aquest nom perquè es composa d'"equus" (cavall) i "ànima" (principi vital dels éssers vivents), i sobretot perquè té un paral·lelisme amb el mot equànime, que significa que és sempre serè i just en tots els casos i envers tothom. I això, que és ben difícil d'aconseguir, és un objectiu vital important per a mi que soc una persona que valoro la llibertat, l'honestedat i la justícia com a eixos de la meva existència i del meu continuat aprenentatge per aquesta realitat. Segurament, per això, quan era jove vaig escollir la carrera de dret i exerceixo encara puntualment com a advocada, però el meu afany de llibertat sempre m'ha fet connectar amb la natura i, per aquest motiu, gaudeixo viure en un entorn natura...

DUNE *2000 +2021

Vaig conèixer la Dune quan ella estava tancada en una quadra fosca, era una euga adulta. Recelosa dels humans, només veure'n un s'arraulia tant com podia a l'altre extrem del box, buscant desaparèixer, com si això fos possible per a un animal de les seves dimensions. Quan la van treure d'aquell cau i la vaig veure al Sol, nerviosa i preocupada i molt atenta als moviments de les persones, em va captivar la seva elegància, era una euga espanyola. Comprar animals em fa sentir com una esclavista, però vaig decidir adquirir-la, donar-li amor i comprensió i treure-la d'aquell forat de nervis i por on vivia. Jo llavors muntava i clar, també la volia per fer sortides a cavall. Amb els mesos el bon tracte que li dispensava, el deixar-la sortir el màxim d'hores amb altres cavalls a l'exterior i el conèixer-nos, li van suavitzar una mica el caràcter. Però quan me la vaig quedar estava prenyada i com que estava en unes condicions molt febles quant a nutrició i quant al ...

Un temps després

Hi ha un moment, just després que la vida es trenqui, en què tot sembla irreparable. El primer dia, la primera setmana, el primer mes… el cos i l’ànima viuen en estat de xoc. Una mort sobtada, un divorci inesperat, la pèrdua d’una feina o l’allunyament d’amics estimats poden desordenar-nos fins al punt que creiem que no ens en sortirem. És com si el món hagués perdut sentit i la pròpia identitat hagués quedat esquerdada. Moltes de les persones que arriben a Equànima arriben exactament així:  amb un tros de vida a les mans, buscant aire, buscant terra, buscant una manera de tornar-se a reconèixer. I un temps després… alguna cosa profunda ha canviat. Els primers mesos: caminar amb l’ombra enganxada a la pell El dol, en totes les seves formes, és irregular. A vegades és un murmuri, a vegades és un terratrèmol.  Quan les persones comencen a treballar amb els cavalls en aquesta etapa, sovint s’adonen que els animals reaccionen al que és real, no al que intentem dissimular. El...