Salta al contingut principal

JANE

Dues notícies m'han alegrat aquest mes de juliol: la primera que el Parlament de Catalunya dimecres 22 va aprovar modificar la Llei de Protecció dels animals prohibint els espectacles de circ amb animals salvatges i, la segona, que ahir la primatòloga Jane Goodall rebia en nom de la Generalitat el XVII Premi Internacional de Catalunya per els següents mèrits: "la seva transcendental contribució científica, que ens ha dut a una millor comprensió de la natura, la cultura i el comportament humans (entre altres coses, en mostrar-nos que no són fenòmens independents). De l'altra, el reconeixement que aquest fet suposa la promoció de la solidaritat dels éssers vius, la sostenibilitat del seu entorn i la pau entre els homes mateixos".

Admiro profundament aquesta dona d'aparença fràgil però d'esperit indomable que gràcies a la seva mare va aprendre que si de debò volia alguna cosa, treballés per aconseguir-ho i mai no es rendís.

Així es com va plantar cara als que li deien que pretendre viure a l'Àfrica amb els animals era una quimera, als científics que van criticar demolidorament els seus primers estudis que apuntaven el fet que els ximpanzés tenien emocions, intel·ligència, cultura, maldat i bondat entre altres característiques, als caçadors que maten primats per aconseguir diners de forma ràpida i ara, als que pensen que la terra està condemnada a la destrucció per part dels humans. I ho fa a través de diversos programes educatius arreu del món, més de cent mil, que busquen que la gent, especialment els joves, aprenguin a tenir recursos sense destruir la natura, que les persones entenguin que si protegeixen el seu entorn es protegeixen a elles mateixes, protegeixen el món i en fan un lloc millor.

Mai m'hagués pensat que tindria l'oportunitat de saludar-la personalment, però gràcies a un bon amic així va ser 8 anys desprès d'escriure aquest text un novembre del 2023. Quin privilegi!!! Gràcies Xavier, gràcies Jane! En deixo aquest testimoni.



Acabo amb una entrevista que li va fer la revista TIME a través dels seus lectors.








Entrades populars d'aquest blog

Equànims des del 2012 i a partir del 2025

Aquí em veieu amb el Nimus, un dels primers habitants d'Equànima, però a la web www.equanima.cat sortim els equànims . Els equànims som els cavalls i les eugues d'Equànima i jo. Ja fa més d'una dècada que vaig crear Equànima. Vaig triar aquest nom perquè es composa d'"equus" (cavall) i "ànima" (principi vital dels éssers vivents), i sobretot perquè té un paral·lelisme amb el mot equànime, que significa que és sempre serè i just en tots els casos i envers tothom. I això, que és ben difícil d'aconseguir, és un objectiu vital important per a mi que soc una persona que valoro la llibertat, l'honestedat i la justícia com a eixos de la meva existència i del meu continuat aprenentatge per aquesta realitat. Segurament, per això, quan era jove vaig escollir la carrera de dret i exerceixo encara puntualment com a advocada, però el meu afany de llibertat sempre m'ha fet connectar amb la natura i, per aquest motiu, gaudeixo viure en un entorn natura...

DUNE *2000 +2021

Vaig conèixer la Dune quan ella estava tancada en una quadra fosca, era una euga adulta. Recelosa dels humans, només veure'n un s'arraulia tant com podia a l'altre extrem del box, buscant desaparèixer, com si això fos possible per a un animal de les seves dimensions. Quan la van treure d'aquell cau i la vaig veure al Sol, nerviosa i preocupada i molt atenta als moviments de les persones, em va captivar la seva elegància, era una euga espanyola. Comprar animals em fa sentir com una esclavista, però vaig decidir adquirir-la, donar-li amor i comprensió i treure-la d'aquell forat de nervis i por on vivia. Jo llavors muntava i clar, també la volia per fer sortides a cavall. Amb els mesos el bon tracte que li dispensava, el deixar-la sortir el màxim d'hores amb altres cavalls a l'exterior i el conèixer-nos, li van suavitzar una mica el caràcter. Però quan me la vaig quedar estava prenyada i com que estava en unes condicions molt febles quant a nutrició i quant al ...

Un temps després

Hi ha un moment, just després que la vida es trenqui, en què tot sembla irreparable. El primer dia, la primera setmana, el primer mes… el cos i l’ànima viuen en estat de xoc. Una mort sobtada, un divorci inesperat, la pèrdua d’una feina o l’allunyament d’amics estimats poden desordenar-nos fins al punt que creiem que no ens en sortirem. És com si el món hagués perdut sentit i la pròpia identitat hagués quedat esquerdada. Moltes de les persones que arriben a Equànima arriben exactament així:  amb un tros de vida a les mans, buscant aire, buscant terra, buscant una manera de tornar-se a reconèixer. I un temps després… alguna cosa profunda ha canviat. Els primers mesos: caminar amb l’ombra enganxada a la pell El dol, en totes les seves formes, és irregular. A vegades és un murmuri, a vegades és un terratrèmol.  Quan les persones comencen a treballar amb els cavalls en aquesta etapa, sovint s’adonen que els animals reaccionen al que és real, no al que intentem dissimular. El...